L'ACCENT DIACRÍTIC

L'accent diacrític és el que posem en algunes paraules per a diferenciar-les d'altres que s'escriuen igual però tenen distint significat. Normalment les agrupem per parells, una amb accent i l'altra sense. Aquí teniu les més importants:

be (nom de la lletra, anyell) bé (plural, béns, possessions; adverbi; conjunció)

bota (calçat; verb botar) bóta (recipient)

cos (conjunt d'un organisme) cós (cursa)

deu (numeral; verb deure) déu (divinitat, plural déus; tb adéu)

dona, dones (muller) dóna, dónes (verb donar)

es (pronom reflexiu) és (verb ser)

feu (domini, senyoria, present de fer) féu (passat de fer)

fora (adverbi) fóra (verb ser)
joc (de jugar) jóc (anar a jóc a posta de sol com les gallines)

les (article) Lés (topònim)

ma (possessiu, plural mes) mà (part del cos, però plural mans)

mes (part de l'any) més (quantitatiu)

meu (possessiu) mèu (miol del gat)

molt, molta (quantitatiu) mòlt, mòlta (participi de moldre)

mon (possessiu, plural mos) món (univers, plural mons)

mora (dona magribina) móra (fruita, plural móres)

net (adjectiu) nét, néta (parents)

nos (pronom feble) Nós (plural majestàtic)

os, ossos (part de l'esquelet) ós, óssos (plantígrad)

pel, pels (contracció per+el) pèl, pèls (vellositat)

que (pronom relatiu sense preposició) què (pronom relatiu tònic, interrogatiu)

res (pronom; plural de re, nota musical) rés (del verb resar, pregària)

se (pronom reflexiu) sé (verb saber)
sec (adjectiu, sense suc) séc (senyal a la roba o a un paper plegat)

seu (catedral; possessiu) sèu (greix)

si (nota musical; conjunció) sí (adverbi afirmatiu)

soc (calçat) sóc (verb ser)

sol, sols (adjectiu; astre; nota) sòl (terra, plural sòls)

son (acte de dormir; possessiu) són (verb ser)

te (planta; nom lletra t; pronom) té (verb tenir)

us (pronom feble) ús (acció d'usar)

vens, venen (verb vendre) véns, vénen (verb venir)

ves (lletra v en plural) vés (verb anar)

veu (present de veure; so) véu (passat de veure)

vos (pronom feble) vós (pronom personal fort)

ESCRIVINT ELS NÚMEROS EN CATALÀ

Una altra eina al vostre abast. Si teniu dubtes a l'hora d'escriure un nombre en català, visiteu el següent enllaç i tot serà més fàcil:

ESCRIVINT ELS NOMBRES EN CATALÀ

R SIMPLE/ R MÚLTIPLE

En català hi ha dos sons vibrants: la R simple (cara, mare) i la R múltiple (carro, roca, racó).

El primer també s'anomena r bategant i el segon r vibrant.

La R simple:

- s'escriu r sempre: arbre, beure, forà, fort, moure, pare, però, pobre, tramvia, truc...

- la r final de la majoria de paraules no es pronuncia : ahir, claper, tenir, tremolor...

- acaben en -r els sufixos -ar, -er, -or, -dor: anular, fuster, executor, mirador, plomer...

- els infinitius acaben, tret dels que ho fan en -re (caure, veure...) en -ar, -er, -ir: cantar, pintar, voler, partir...

-per saber si un mot s'ha d'escriure amb -r final ens hem de fixar en alguns dels seus derivats o del femení, on la r es pronunciarà: car/cara; pitxer/pitxeret; plor/plorera; rector/rectorat...

La R múltiple:

- s'escriu r a principi de mot i entre consonant i vocal: rentar, ruc, mata-rates, enriquir, folre...

- s'escriu r després de prefixos acabats en vocal (a-, anti-, auto-, bi-, contra-, extra-, infra-, mono-, multi-, neo-, poli-, pre-, semi-, sobre-, supra-, tri-, ultra-, vice-...): arítmia, antirobatori, autoretrat, birectangle, contrarestar...)

- s'escriu rr entre vocals: carro, ferro, morro, recórrer...

Recordeu però, que escrivim:

arraconar, arreplegar, arriscar, arrodonir...(ja que no es tracta del prefix a-)

hemorràgia, hemorroide...

birrem, trirrem.

prerrogativa

irracional, irreal, irregular...(casos amb el prefix ir-)

LLEGIU, A MÉS A MÉS, EL SEGÜENT:

A- La r final ja hem dit que és muda quasi sempre, però en algunes paraules es pronuncia:

- és el cas, per exemple, d'alguns monosíl·labs en alguns parlars: cor, mar, or, per, pur...

- i bastants neologismes i cultismes: atur, futur, licor, mortífer, ovípar...

- la r final dels infinitius quan darrere hi ha un pronom feble: canviar-lo, tornar-hi, fer-ne...

- també es pronuncia a la primera persona del present d'indicatiu en el dialecte balear: jo jur, jo mir, jo m'enamor...

B- hi ha algunes paraules que admeten dues grafies:

murta, murtera/murtra, murtrera

cartó/cartró (però cartolina, cartoner)

pitera/pitam.../pitrera, pitram...

alfabeguera/alfabreguera, alfàbrega

orde/ordre (però ordenar, ordenança...)

DIÈRESI I ESTALVI DE LA DIÈRESI

Com ja sabeu, la dièresi és un signe (¨) que posem damunt la i i la u en els següents casos:

1- per indicar que la i i la u es pronuncien en els grups
qüe qüi güe güi
exemples: Pasqües, pingüí, aqüífer, llengües, etc

2- Per indicar que la i i la u no formen diftong amb la vocal anterior o posterior, és a dir, que es pronuncien en síl·labes diferents:
Exemples on la i i la u són tòniques: atribuïble, cafeïna, cloïssa, creïble, coïes, diürn, fortuït, geniüt, genuïna, heroïna, Isaïes, jesuïta, llaüt, Lluïsa, oïda, oriünd, països, peüc, proteïna, raïm, Raül, reïna, ruïna, saïm, saüc, Saül, Seül, transeünt, veïna, xiïta...
De vegades, però, la i i la u que porten dièresi són àtones i, per tant, se'ns fa difícil veure que no hi ha diftong. Normalment es tracta de derivats de mots on la i i la u són tòniques:
agraïment (agrair), aïllar (illa), aïrar-se, apaïsat, arcaïtzar, arruïnar, assiduïtat, continuïtat, deïficar, deïtat, diürètic, esfereïdor, esmorteïdor, espontaneïtat, europeïtzar, fluïdesa, gratuïtat, helicoïdal, heroïcitat, heterogeneïtat, idoneïtat, ingenuïtat, intuïció, laïcitat, lluïment, posseïdor, roïndat, romboïdal, ruïnosa (ruïna), saüquer (i saüc), suïcidi, traïdor, trapezoïdal, vacuïtat, veïnat, viduïtat...

3- els verbs que tenen l'infinitiu acabat en -EAR, -IAR, -OAR, -UAR porten dièresi en algunes formes del present de subjuntiu i de l'imperatiu:
creï, creïs, creïn
copiï, copiïs, copiïn
lloï, lloïs, lloïn
situï, situïs, situïn; continuï, continuïs...

4- els verbs CLOURE, COURE, PLAURE, RAURE (i derivats) porten dièresi en les formes del pretèrit imperfet d'indicatiu que no van accentuades:
CLOÏA, CLOÏES, CLOÏA, CLOÍEM, CLOÍEU, CLOÏEN
COÏA, COÏES, COÏA, COÍEM, COÍEU, COÏEN
....

ARA BÉ, hi ha casos en què no cal posar-la, és el que coneixem com ESTALVI DE LA DIÈRESI.
Quins són els casos en què no la posem?
1- En els mots en què, per les normes generals d'accentuació, la i i la u ja porten accent gràfic:
país ( però països) veí (però veïna) suís (però suïssa) agraíem (però agraïa)
2- després dels prefixos acabats en vocal:
antiinflamatori, antiimperialista, autoinjectable, , coincidir, contraindicació, intrauterí, macroindústria, poliuretà, reimpressió, reincidir etc
Però els mots reüll ( i derivats) i les formes del ver reeixir (reïxo, reïxes, reïx, reïxen, reïxi,
reïxin..) es considera que no porten prefix.
3- En les terminacions llatines -us, -um:
Pius, Màrius, aquàrium, harmònium, pòdium, mèdium...
4- Els mots acabats amb els sufixos -isme, -ista:
arcaisme, egoisme, altruisme, ateisme, europeista, assembleista, egoista...
No obstant això, proïsme i lluïsme porten dièresi perquè no són compostos.
5- L'infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs acabats en VOCAL + IR:
Per tant : agrair, conduir, obeir, produir, reduir, traduir,
agraint, conduint, obeint, produint, reduint, traduint,
agrairé, conduiré, obeiré, produiré, reduiré, traduiré
agrairia, conduiria, obeiria, produiria
Però les altres formes sí porten dièresi. Per tant, els participis s'escriuran:
agraït, conduït, produït, produïda, reduït, traduït, beneïda etc.
Hi ha alguns infinitius de la primera conjugació que porten dièresi:
aïllar, aïrar-se, amoïnar, arcaïtzar, arruïnar, ataüllar, suïcidar...
6- En els mots duumvir, triumvir i derivats.

ORTOGRAFIA: ELS SIGNES DE PUNTUACIÓ

Com usar la coma, el punt, el punt i coma, els dos punts, etc... Aquest és l'enllaç clau:
http://www.edu365.cat/escriptori/clinia/ortografia/ortografia15.htm

Ortografia de O/U àtones (1)

Aquestes normes s'adrecen als parlants del català oriental (però no a la gran majoria de mallorquins) on la O i la U àtones es pronúncien igual /u/. Les següents regles us poden servir:
1-A final de mot (sustantiu o adjectiu) se escriu generalment amb o :
amo, auto, bolero, borratxo, burro, canterano, carro, casino, coco, credo, cromo, cuiro, dinamo, eco, esbarjo, euro, ferro, flonjo, fondo, foto, gerro, gitano, guapo, guenyo, guerxo, gueto, lavabo, llenguado, llobarro, monjo, moreno, moto, musclo, número, pallasso, piano, romesco, xoriço, zero...
encara que alguns mots acaben en -u:
són, per exemple, adjectius cultes (que en castellà acaben en -uo) com ambigu, ardu, assidu, conspicu, contigu, continu, exigu, fatu, ingenu, innocu, mel·liflu, mutu, perpetu, perspicu, superflu, vacu...
o noms cultes com ímpetu, individu, residu, ritu, tribu, vidu...
-També duen u final els que acaben en -au, -eu, -iu, -ou: cacau, palau, dau, sarau, Ladislau, Amadeu, apogeu, ateneu, coliseu, correu, europeu, liceu, mausoleu, Pirineu, Pompeu, trineu, trofeu, desafiu, estiu, nadiu, ombriu, regadiu, revulsiu, riu, senyoriu, dijous, espermatozou, renou...PERÒ, adagio, àudio, duo, estèreo, trio, vídeo, zoo,
-Un grup de noms sustantius invariables (tenen el mateix singular i plural) acabats en -us:
anus, arquetipus (o arquetip) cactus, cirrus, corpus, cosinus (i sinus), estratus, eucaliptus, fal·lus, fetus, ficus, focus, globus, hiatus, humus, lapsus, porus, prototipus (o prototip), rictus, tètanus, tifus, tipus, virus...

2- la primera persona del singular del present d'indicatiu és -o. A Mallorca es perd.
Exemples: admeto, canvio, començo, dormo, corro, dibuixo, pentino....

3- els plurals dels substantius i adjectius que acaben en -s, -ç, -x, -ix, -tx fan el plural en -os i els que acaben en -sc, -st, -xt, -ig, el fan en -os o bé -s (pronunciats /us/).
Més endavant us afegiré més informació d'utilitat.

LA S SORDA /S/

Les grafies corresponents al so fricatiu alveolar sord ([s]) són bàsicament s, c (davant e,i) ç (davant a,o,u) i el dígraf ss.

Distribució de les grafies del so fricatiu alveolar sord (s, ss, c, ç)

Quan obri síl·laba (a començament de mot)
En general, s’escriu s:
• A l’inici absolut de mot en la major part dels casos: sal, se, si, so, suc
• Després de consonant: csi, psalm
S'escriu c a l’inici absolut de mot davant e o i: cel, cella, cigar, cim; Cecília, Ceferí, Ciril. A començament de paraula només emprarem ç en els mots ça i ço.

Quan obri síl·laba (en context intervocàlic)

S’escriu s:
• En mots compostos, a l’inici del segon component: adéu-siau, gira-sol, para-sol, penya-segat, poca-solta; cromosoma, dinosaure, italosuís, mata-segells, politicosocial.
• En mots amb prefix, a l’inici de radical: asimètric, aerosol, antesala,antisocial, autoservei,contrasentit, cosecant, decasíl·lab, ecosistema, entresòl, fotosíntesi, heterosexual, morfosintaxi, multisecular, polisèmia, presocràtic, semisalvatge, sobresortir, telesèrie, ultrasò, vicesecretari.
En general, s’escriu ss:
• En mots simples: crossa, missa, tassa
• En derivats d’un radical començat per s amb els prefixos a- (no negatiu), des- i dis- (negatius), re- : assaltar, dessalar, dissort, ressò (però amb s resecció)
• En bissextil, pressentir, pressuposar, pressupost, prosseguir, reressaga; altressí, tornassol
S’escriu c davant e, i en mots com acer, decebre, recer; ací, decidir, soci, vici; Araceli, Llúcia, Vicenç o Vicent
S’escriu ç davant a, o, u, en mots com peça, plaça, veçot, traçut

Quan obri síl·laba (a l’interior de mot, en context no intervocàlic)


En general, s’escriu s: cursa, dansa, defensa, molsa, nansa, pensa, premsa.
S’escriu ss en els mots començats per sots-, trans- davant s- : sotssecretari, transsepte, transsexual, transsiberià, transsudar, transsumpte...
S’escriu c davant e, i en mots com enciam, sincer; Marcel, Melcior, Mercè
S’escriu ç davant a, o, u:
• En mots com cançó, dolça, unça, vençut
• En el sufix -nça de noms derivats de verbs: lloança, temença

Quan tanca síl·laba (a l’interior de mot)
En general, s’escriu s: festa, gastar, gespa

Quan tanca síl·laba (a final de mot)
En general, s’escriu s:
• Al final de radical: cas, dors, espars, intens, pols, vals, vers
• En els sufixos flexius:
⎯ nominals: coves, nous, pals; anus, cosmos, pubis, temps
⎯ verbals: deus, dorms, mols, plegues; prens, somiares, sortís, tornés, vivies; clos, entès
• En els sufixos derivatius: francès, homenàs, pallús, pedrís, porós.

S’escriu ç en mots aguts:
• Després de vocal:
⎯ en els adjectius d’una terminació: capaç, eficaç, fugaç, feliç, precoç, suspicaç, tenaç, veloç, vivaç
⎯ en postverbals: adreç, balbuç, endreç, redreç
⎯ en els noms arboç, braç, boç, cuguç, estruç, faç, glaç, jaç, llaç, lliç, lluç, pedaç, traç, xoriç; Muç
• Després de l, n, r, en mots com calç, llenç, març; Llorenç

Al costat d’aquesta distribució, sol haver-hi alternança en un mateix paradigma o família de mots entre c, ç i, de vegades, t: peça, peces; glaç, glacial; porc, porcí; alt, alçada; Mart, marcià. En canvi, s no sol alternar amb altres grafies si no és amb ss: pes, pesar, pas, passos (en certs cultismes en -s o -si pot alternar amb d o t: ascens, ascendir; crisi, crític). S’aparten de la distribució general la grafia de la persona 1 del present d’indicatiu de la conjunció I en baleàric (esmorz, recolz), i brunz, jazz, edelweiss, flint-glass, loess, trass.

A més de les grafies esmentades, recordeu els grups -sc-, davant e o i, en cultismes com conscient, escena, miscel·lània, suscitar, víscera, especialment davant les terminacions verbals -endir o -indir (com ascendir, descendir, transcendir, escindir, prescindir) i les terminacions -ent / -ència d’adjectius i noms (adolescent / adolescència, efervescent, fluorescent, incandescent); cc en paraules com accés, accedir, accelerar, accepció, accident, acció, atracció, calefacció, col·lecció, direcció, secció...

El prefix històric ex- manté la grafia x (cf. § 2.6.3) davant ce, ci: excel·lent, excepte, excisió ‘extirpació’ (cf. escissió ‘divisió’), excitar, excèntric, excepció, excloure...

LA S SONORA /Z/

He considerat oportú d'enviar al llarg del curs unes entrades on tingueu una guia prou completa d'alguns capítols difícils de l'ortografia del català. Van adreçades als dos cursos del nivell 2 i seran entrades per a consultar quan sigui necessari i que després agruparé amb el títol de "Ortografia". La primera és la de la s sonora. Espero us resultin profitoses.

LA S SONORA /Z/
Les grafies habituals de la s sonora [z] són s i z.
Distribució de les grafies del so fricatiu alveolar sonor /z/:

En posició intervocàlica

En general, s’escriu s: ase, apoteòsic, base, brisa, brusa, casa, camisa, col·lisió, cosa, cosir, crisi, desar, dosi, entesa, frase, gosar, grisa, hisenda, isolat, lesió, llosa, mesada, museu, nosa, peresa, posar, presó, rasa, resistir, rosa, tesi, tisi, tuberculosi, vasos, visible, xinesa; Elisenda, Eliseu, Griselda, Isaac, Isaïes, Isidor, Isidre, Josep, Josué.
Fixeu-vos en les paraules que acaben en asi, esi, isi i osi: metàstasi, perífrasi, dièresi, anàlisi, osmosi....
S’escriu z:
• En manlleus (principalment hel·lenismes i noms semítics): amazona, azalea, àzim, azimut, bizantí, hilozoisme, ozó, trapezi, topazi; buldòzer, kamikaze, magazín; Azaries, Ezequiel, Garizim, Nazari .
• En els formants cultes següents:
azo- ‘nitrogen’: azobenzè, diazocompost
esquiz(o)- ‘dividir’: esquizofrènia
piezo- ‘comprimir’: piezoelèctric
riz(o)- ‘arrel’: arizotònic, rizòfag
-zig ‘parell’: àzig
-zoic ‘animal’: paleozoic
-zou ‘animal’: protozou

En posició no intervocàlica (després de consonant o a començament de mot)

En general, s’escriu z: zebra, zero, zinc, zloty, zona, zuau, zumzeig, zwitterió; alzina, benzè, colze, donzella, enze, enzim, esbarzer, esmorzar, galze, polze, salze, senzill.
Noteu el grup tz : democratitzar, dotze, setze, catalanitzar....

Però s’escriu s:
• En els mots endinsar i enfonsar
• En el prefix trans-: transacció, transatlàntic, transoceànic

A final de síl·laba

En general, s’escriu s: abisme, besnét, desdir, esbart, esma, esvelt, masmorra, prisma, trasbals; Cosme
S’escriu z:
• En els manlleus mazdeisme, puzle, uzbek
• En noms estrangers com Uzbekistan